Primer eren de plastilina i
paper maché, d'aquelles que portaves a casa amb les pupil·les espurnejant d'il·lusió perquè la
senyoreta t'havia dit que havia quedat molt maca (encara que no fos de tot veritat), i que s'estaven dies i dies al rebedor "Sense aigua, Laia, que a aquestes roses no els en cal" t'havíen d'explicar cada any.
Més tard, no saps ben bé quan, van començar les de pare. Sempre en parella, una per la mare i l'altra per tu. I des de llavors ja no han fallat mai.
I a la tradició van sumar-se els concerts al gimnàs de l'institut, els llibres signats per afegir a l'estanteria, els passejos per la rambla, el primer conte, "Sant Jordi, la princesa, la rosa i el drac" en forma de cançó que ensenyes als més petits de la coral, un anell de filferro i fins i tot alguna persecució darrera la Laura Gallego o el Jordi Sierra i Fabra per aconseguir una foto amb els escriptors que aleshores ens feien deborar pàgina rere pàgina.
Sant Jordi (o 'San Yordi', que és el que els alguns ignorants reconèixen com a
El día de San Valentín de los catalanes) sempre ha estat un dia una mica màgic. Com ho és escriure, llegir o enamorar-se.
Cuando te duela el alma, te daré la mano;